Paral·lelament a aquest blog, més rainbow, més familiar, més de sortides i d’activitats amb els nens… hem començat una nova aventura amb les http://lloques.blogspot.com !! La idea ha estat de la Carme i una que és un cul inquiet no ha dubtat a a dornar-li tot el suport tant tècnic com moral… Passeu a fer-hi una volta, per veure els pensaments de les mares lloques, estarrufades que coven i crien els polls (i mai millor dit, jejejjeej) amb una actitud protectora cap als demés…

En tenim gairebé quaranta, intentem conciliar la vida familiar amb la laboral, de vegades creiem que som les pitjors mares del món… i donem qualsevol cosa per sortir un vespre a xerrar una estoneta… som lloques… i què??

Gràcies Carme, per començar… ho necessitavem!!!

El passat dimarts 1 de setembre, les mares corredores van tornar a emprendre els entrenaments, sembla que aquest any hi haurà noves incorporacions… o almenys ho intentarem :-)

Cada dimarts a les 21:00h sortida de l’escola… qualsevol excusa és bona per HUIRRRRRRRRRRRRRRRRRR!!!!!!!!!!

és ben veritat que anar a veure en Robafaves amb els nens és una passada, ells flipen amb els gegants (i nosaltres també, perquè negar-ho), els focs majestuosos, les havaneres, la crida, els concerts a can marchal, els balls al parc, el concert d’en Miguel Bosé (snif snif)… per els que li agraden, les figures de foc, momerotes-dracs-diablesses… La passada és emocionant, l’anem a tancar em posa la pell de gallina, pensant que passi-ho bé fins l’any que ve…

però ja fa uns anys, que el que m’agrada més de les Santes… és la nit del 25, el desvetllament bellugós, quan ens trobem les mares loques i fem els quinzes… aquest ha estat el tercer any, que bé que ens ho hem passat noies… la nit boja és fantàstica!!!! i la companyia genial!!!!

quan comença a sonar el bequetero, una vegada en Robafaves ha sortit de l’ajuntament a dos quarts de dotze en punt, unes ganes boges de saltar i de comptar fins a quinze, t’envaeixen i cremes tota l’adrenalina acumulada…brbrbrbrbrr

oeoeoeoooooo oeoeooooooooo oeoeoooooooo oeoeeeeeeeeeeee

remantant amb botellón al c. amàlia amb restes de colònies (no de colònia, que anavem esverades pero no borrashas!!!) i després saludant el correfoc des de lluny, al costat dels bombers, per si haviem de córrer

Gràcies noies, una de les millors nits de l’any!!!

I com que comencem a tenir els nens grans… potser l’any que ve som més, oi??? ja en parlarem, de si els deixem venir o bloquegem l’acte… coneixent-nos… serem més :-)

la família Sabater va cedir gentilment un espai del seu carrer, per fer una divertida revetlla de Sant Joan: delicatessen rainbow, jocs per als nens i nenes, petards… que bé us ho vau passar… eh pajarracus!!!! :-) nosaltres també vam estar bé, però no us enganyaré… ens hagués agradat molt poder venir… intentarem no faltar l’any que ve…

brunaI vam anar de colònies i ens ho vam passar mooooolt bé.

Vam caminar moooooooooooooooooooooooooooooooooolt, (aquests nens són unes màquines i que bonic el Prat del Cadí), ens va ploure i pedregar…, fins i tot vam “fer” mató….

Us poseu bé que us faig una foto???

colonies

Llàstima que el sistema de funcionament de l’alberg no ens va permetre la convivència a la que estem acostumats… ja ho sabem per a la propera…

TRAÜuuuuuuNA… ves-te preparant que vindrem a passar la castanyaaaaaaaaada…

A veure si us animo… Més quadradets… Cuadradito machine!!!

 

Per començar el cap de setmana amb bon humor…

Us deixo una bonica imatge :-) Per si en voleu més  –> maitena.

homes_maitena

A veure si us animo… Mireu que bonics… Els he fet jo!!! Quedem per fer-ne més a Can Marchal??

 

 

 

 

No teniu la sensació de repetir aquesta frase així com mil vegades al dia???

Respirem!!! i mirem aquest video

Hay momentos, días, semanas en que por la razón que sea nos volvemos tremendamente exigentes con nuestros hijos.

Pórtate bien, no toques eso, siéntate bien, cuidado que te vas a caer, etc. son frases típicas (quizá demasiado) en la relación entre padres e hijos.

Este vídeo viene a contar esto mismo en clave de humor. Una sátira de nuestro modo de actuar que nos puede servir para hacer un poco de autocrítica y pensar en lo exigentes que podemos llegar a ser.

La canción se titula “Gracias” y es de Luis Pescetti.

A mí me ha servido para verme reflejado en algunos momentos del día a día. Intento que sean pocos, ya que las exigencias (y especialmente el exceso de ellas) suelen ser por culpa de los adultos. O tenemos prisa, o llegamos tarde, o ahora no es el momento, o tenemos un mal día o estamos demasiado atareados para atenderles.

Todo ello acaba derivando en una llamada de nuestros hijos para que estemos por ellos y, si falla la petición noble y formal, buscan la que funciona seguro, que es, precisamente, la que nos exaspera.

Por otro lado, me ha ayudado (la canción) a recordar la otra posición, la de hijo. Rememorar aquellos momentos en que recibíamos órdenes de nuestros padres y maestros y recordar la sensación de injusticia que a menudo nacía en nosotros.

Siempre es bueno no olvidar que hace un tiempo, no mucho, también fuimos niños.

Extret d’aquí. Altres links relacionats: aquest i aquest.

Del meu blog de capçalera.

Cuando devenimos padres una gran cantidad de nuevas sensaciones llegan a nosotros. Tener un bebé supone la llegada de una pequeña personita que nos necesita y que nos va a dar mucho amor y cariño.

Muchas cosas se remueven en nuestra manera de vivir y a menudo nuestras escalas de valores, esas que teníamos casi grabadas en piedra, se derrumban para construir unas nuevas.

Esa cosita tan pequeña, que ni siquiera habla, pasa a ser el motivo de que salgas corriendo del trabajo para llegar a casa, de que sientas como la vida entra por tu nariz al oler su cabecita, de que relativices lo que antes te parecía importante y de que decidas ser mejor persona para ser un mejor ejemplo. En otras palabras, te enamoras de tu pequeño.

Pasa el tiempo, y (quizás) quieres ampliar la familia. Pensáis en tener otro bebé, un hermanito para el primero. Vuelve la ilusión, pero llegan algunas dudas.

En nuestra visión monogámica del amor de pareja extrapolamos esta manera de pensar al amor por nuestros hijos y te cuestionas si serás capaz de querer tanto al nuevo bebé como quieres ya al primero.

Sientes que no será posible, que todo el amor que derrochas está dirigido a tu niño y que no será posible repartirlo.

De hecho, sientes algo de culpa al quedarte embarazada porque piensas que uno u otro quedará falto de amor. Dudas de llegar a querer al futuro bebé como quieres a tu primer hijo y te da hasta miedo que tu pequeño hijo ya mayorcito sienta que le quieres menos.

Sin embargo, al parir, pronto te das cuenta de lo equivocada que estabas al pensar que tendrías que dividir el amor entre los dos hijos pues el amor no se divide, se multiplica.

De esta manera comprendes que es posible dar cariño a dos, a tres y a los que haga falta, pues sabes, por fin, que los vas a querer muchísimo a todos.